Fou el creador de la notació musical moderna o solfeig, i per això se'l considera el pare de la música occidental.
Guido d'Arezzo desenvolupà noves tècniques d'ensenyament, incloent-hi el tetragrama (precursor immediat del pentagrama) i la notació musical basada en l'hexacord de l'escala diatònica, amb 6 notes en cada octava, a les quals va anomenar ut, re, mi, fa, sol i la (la nota si no s'utilitzava perquè en relació al fa origina el diabulus i musica). Els noms d'aquestes notes és la primera síl.laba de cada hemistiqui dels 3 primers versos de l'himne Ut queant laxis, que Pau el Diaca dedicà a sant Joan Baptista:
- UT queant laxis REsonare fibris
- MIra gestorum FAmuli tuorum,
- SOLve polluti LAbii reatum,
- sancte Ioannes.
(Perquè els teus serfs puguen exaltar amb veu forta les meravelles dels teus miracles, perdona els mancaments dels llavis impurs, Sant Joan).
A finals del segle XVII la primera nota es va començar a anomenar do perquè ut, en ser una síl·laba tancada, fa de mal pronunciar, sobretot en el cant (el canvi s'atribueix al musicòleg toscà Giovanni Batiista Doni (c. 1593 – 1647) que va decidir anomenar-la amb la primera síl·laba del seu cognom, tot i que segons altres seria la primera del mot llatí Dominus (= senyor); avui dia la denominació ut ja només es fa servir a vegades en francès i en partitures de cant gregorià). La setena nota de l'escala (si), es va afegir a l'hexacord molt posteriorment i fou Ansel de Flandes (segle XVI) qui en va crear el nom unint les inicials de sant Joan (Sancte Ioannes), mots que formen el quart i darrer vers de l'himne de Pau el Diaca.
